El diablo cojuelo

Als pallassos de Rhum els encarreguen fer un clàssic i s’ho prenen com una gran ocasió. No volen que els seus nets els diguin “El meu avi va començar pallasso i d’aquí no va passar”. Volen que es diguin: “El meu avi va començar pallasso, però es va esforçar i va acabar fent clàssics, que són la cultura, la dignitat i el futur”. Trien -perquè no n’hi havia un altre a la llibreria- ‘El diablo cojuelo’ de Luis Vélez de Guevara, subtitulat ‘Novela de la otra vida traducida a esta’. Així és com comencen a embullar-se -o, més aviat, a renyir- dues trames: la de la boja obra de Vélez -tractada amb molt de respecte i amb alguna llibertat- i la d’una companyia sempre a punt de fracassar -el pallasso- en la seva obstinació per portar-la a escena. Una comèdia bogíssima. O coixa.

Compra d'entrades.