Història local
Història
Per entendre el Llinars actual és necessari donar una ullada al seu passat, des de la prehistòria i els primers pobladors, la petja dels quals perdura encara avui a les restes del poblat ibèric del Turó del Vent, fins al passat més proper com la guerra civil (1936-39). Però ha estat durant la postguerra i la segona meitat del segle XX quan s'ha anat dibuixant la fisonomia del Llinars actual: l'arribada de fluxos migratoris (primer de la resta de la Península Ibèrica i recentment de tot el planeta sobretot Llatinoamèrica i Nord d'Àfrica) i el creixement urbanístic del poble amb nous habitatges i serveis (Centre d'Assistència Primària, Pavelló Poliesportiu, Pista annnexa, Biblioteca...).
Un poble d'acollida
Avui Llinars és un autèntic mosaic de cultures, configurat per la barreja dels llinassencs i llinassenques amb els nouvinguts procedents d'arreu del món, des de l'Àfrica, fins a l'Amèrica Llatina, així com també d'altres països d'Europa. Però aquesta característica de poble d'acollida no és pròpia del segle XXI, ja que des de sempre la vila ha estat un punt de confluència de gent: des dels primers pobladors dels quals es té constància (íbers, romans...), fins a l'onada migratòria dels anys 50, 60 i 70 del segle passat, procedent de diversos punts de la Península Ibèrica i, arribant a l'actualitat, els nous llinassencs i llinassenques vinguts de diversos punts del planeta.
Si anem enrera, el nom de Llinars apareix per primer cop l'any 919, tot i que el terme ja era habitat centenars o milers d‘anys abans. Així ho demostren les restes arquitectòniques que avui formen part del patrimoni artístic del poble com el dolmen de Pedra Arca (2200-1800 aC), un monument funerari que limita amb el municipi veí de Vilalba Sasserra.
El poblat ibèric del Far, amb una antiguitat de més de 2.500 anys, és un exemple d'un dels primers agrupaments humans a la zona. Les troballes de ceràmica àtica, avui conservada al Museu local Joan Pla i Gras, fan pensar que aquells primers avantpassats dels llinassencs i llinassenques tenien contactes comercials amb navegants procedents de l'Orient mediterrani.
Els romans també van fer estada a Llinars. N'és una mostra l'antiga Via Romana on avui s'alça un carrer del mateix nom, al barri de Bona Sort, que creuava el Vallès i que va permetre l'arribada a la zona dels conreus del cereal, la vinya i l'olivera, causes de l'increment de la producció agrícola i de l'activitat comercial. Per aquesta via hi va passar Hannibal amb els seus elefants en el seu frustrat viatge cap a Roma durant la Segona Guerra Púnica.
De mica en mica, els pobladors dels turons van començar a baixar a viure a plana, on va sorgir la vil•la anomenada Praetorio (actual Llinars), ubicada en el que avui és el CEIP Damià Mateu i a l'entorn de la masia de Can Rossell. La presència romana a la vila es pot observar encara avui en construccions com la popular Torre del Moro o Torrassa, una torre de vigilància situada al cim de la Serralada Litoral.
A partir de l'Edat Mitjana Llinars neix com a nucli urbà, just després que els Reis Catòlics haguessin expulsat als àrabs del país, que van invair la Península l'any 711 i van acabar amb la civilització romana. En aquells moments, habitaven el nucli del Llinars actual tres grups de població: els clergues, els guerrers i els pagesos. Els clergues ajudats pels feligresos van construir les primeres esglésies preromàniques que encara es conserven a la població: Santa Maria de Llinars (919), Sant Julià d'Alfou (941), Sant Sadurní de Collsabadell (998), Sant Joan de Sanata (1003), Sant Esteve del Coll (1023) i Sant Cristòfol del Far o de Can Bordoi (1025). En aquest naixement de Llinars també hi van jugar un paper important els senyors del Castell del Far o Castell Vell, vassalls dels Comtes de Barcelona, que entre les seves funcions dictaven la llei, imposaven càstigs als infractors, cobraven rendes als pagesos i controlaven que la terra fos conreada.
El Castell Vell, probablement aixecat d'entre runes ibèriques i romanes (segle IX o X), durant el segle XII pertanyia al llinatge dels Desfar, que van tenir males relacions amb l'església i per aquest motiu, les esglésies de Llinars, Collsabadell i Sanata van ser transferides a la seu de Barcelona, per intervenció directa del Papa. A finals d'aquest segle, els pagesos de Collsabadell vivien aterroritzats per una sèrie de robatoris comesos als seus masos per Guillem de Sant Vicenç, senyor del castell de Burriac. Tot i això, la prosperitat econòmica va caracteritzar el Llinars dels segles XI i XII, moment en que va augmentar la població i la religiositat de la gent. Una mostra d'això n'és l'enderroc de l'església prerromànica de Collsabadell i la construcció en el seu lloc d'un temple més gran, consagrat l'any 1133.
El benestar econòmic va seguir durant el segle XIII, quan va ser reformat i ampliat el Castell Vell, en mans de Riambau Desfar. La seva pubilla es va casar amb Romeu de Corbera, fet que va comportar que la baronia de Llinars passés a pertànyer als Corbera. Per aquest motiu, la imatge del corb ha format part de l'escut del poble durant segles.
A l'any 1395, la baronia de Llinars estava integrada per 78 famílies, és a dir cap a 400 persones. Descomptant els habitants del Far, el Coll, Collsabadell i Sanata, la parròquia estricta llinassenca la composaven una vintena de famílies (entre 80 i un centenar de persones), que vivien en masies disperses. Un parell de dècades més tard, cap al 1413, la població anava creixent, i arribava a 27 famílies: 4 a Sant Esteve del Coll i 9 a Collsabadell. Un segle després (1515) eren ja 86 nuclis familiars, cap a 400 persones: 34, a Llinars; 19 a Collsabadell; 10 al Coll, 10 a Sanata i 13 al Far. La majoria eren pagesos, tot i que alguns alternaven el conreu del camp amb la producció tèxtil.
A mitjans del segle XV, els Barons van deixar el Castell Vell i es van establir en unes cases al nucli del poble. Això va fer que se salvessin del fort terratrèmol que la nit del 24 de maig de 1448 va destruir aquesta fortalesa. Els seyors feudals van demanar als llinassencs que els ajudessin a construir un castell nou, a canvi de disculpar-los de pagar durant dues generacions el tribut anomenat d'obres del castell. La pagesia hi va aportar mil lliures.
L'augment de la població es va produir de forma molt lenta, ja que el 1719, el terme municipal tenia només 159 famílies i 524 habitants. El creixement important es va donar al segle XIX: al 1842 hi havia 687 veïns i el 1860, 1.187. Al segle XX l'increment d'habitants fou notable amb l'arribada de gent procedent sobretot del sud de la Península (Andalusia i Múrcia): 1.294 (1900), 1.858 (1950), 4.598 (1980), 5.571 (1990).
L'any 1716, amb el Decret de Nova Planta que va abolir les llibertats catalanes, Llinars va quedar adscrit a Mataró i va perdre el règim d'Autonomia Municipal, una divisió que va durar fins l'any 1833.
Des del segle XVI fins mitjans del segle XX, el poble va ser una petita vila de pagesos, treballadors de la terra i criadors de bestiar. Tot i això, durant l'Edat Moderna el poble va viure un important desenvolupament econòmic, materialitzat en la construcció de masies. Avui en dia, però, l'agricultura només representa 1,3% de l'activitat econòmica del municipi.
Un dels moments importants per a la vila va ser l'arribada del ferrocarril, el setembre de 1860, que va suposar un fort impuls de progrés i un important avenç en les comunicacions, especialment amb Barcelona.
La guerra civil no va passar de llarg de Llinars. Com a fets encara presents a la memòria dels llinassencs i llinassenques destaca l'explosió d'un camió de trilita que va malmentre el pont de ferro sobre la riera Giola, sota el Castell Nou, inaugurat a principis del segle XX (1914). El pas de la retirada de l'exèrcit vençut va malmetre també 156 edificis, la Casa de la Vila i la construcció gaudiniana de la Miranda. L'edifici de l'Ajuntament va quedar enrunat i mentre es feien les obres de la nova Casa Consistorial, les oficines municipals es van traslladar a una finca urbana que l'alcalde d'aleshores, Salvador de Sanromà, tenia a l'Avinguda Comas i Masferrer.
La duresa de la postguerra va ser més fàcil de soportar a Llinars, a causa de la riquesa dels seus boscos i del pes de l'agricultura. En aquests primers anys després del conflicte bèl•lic, mitjançant la Germandat de Pagesos i juntament amb altres municipis de la comarca, es van començar a exportar les patates sobrants de les collites de l'any a altres continents.
Un fenomen important que va canviar la vida dels llinassencs i llinassenques durant la primera meitat del segle XX va ser el dels estiuejants. Eren els anomenats "senyors", gent vinguda de Barcelona i atretes per les aigües i l'aire saludable d'aquesta població. Entre ells van destacar noms com el del dramaturg Santiago Rusiñol, l'escultor Frederic Marés o l'empresari Damià Mateu. Els estiuejants van provocar dues conseqüències: l'una de positiva i l'altra de negativa. D'una banda, van portar riquesa als llinassencs ja que durant la seva estada necessitaven el servei dels pagesos (als quals compraven productes frescos dels horts), modistes, dones de la neteja, venedors de carbó... D'altra banda, però, també van frenar la industrialització al poble, ja que van impedir que durant els anys 50 s'instal•lessin al poble fàbriques perquè creien que perjudicarien la qualitat de vida.
Als anys 50 van començar a arribar a Llinars els primers immigrants d'altres localitats d'Epanya de zones com Almeria, que van ser els primers que s'hi establiren amb tots els seus familiars. L'arribada cada cop més massiva de forasters va fer que els pressupostos municipals es quedessin curts, ja que l'augment dels habitatges ocupats obligava a corre-cuita a perllongar les xarxes de clavegueram, de subministrament d'aigua i de llum. Aleshores es va signar un conveni amb la Diputació provincial per obtenir subministrament d'aigua de la planta del Ter. En aquesta època començaren a néixer les urbanitzacions, com la de Can Boatell, Sant Josep i Sant Carles. Aquest creixement urbanístic va significar un impuls per al ram de la construcció, que s'anava consolidant a Llinars i que va provocar l'arribada de gent procedent d'altres localitats, comarques i províncies de l'Estat espanyol, atrets pels llocs de treball que s'anaven creant. De mica en mica, el nombre d'habitants anava creixent, un fet que va provocar conseqüències com que l'Ajuntament hagués d'ampliar el Grup Escolar Damià Mateu i sol•licitar la presència de més professorat.
El període 66-70 van ser anys de prosperitat per al municipi, ja que es van asfaltar els carrers i es va solucionar el problema del proveïment d'aigua, així com també es van reconstruir els habitatges enrunats i malmesos per la guerra. Amb això, Llinars recuperava la sensació de progrés i benestar que havia tingut anteriorment. Durant aquests anys, l'Ajuntament va adquirir la finca que avui és l'àrea de serveis personals "Can Mas Bagà", que des del setembre de 1981 acull el Museu Joan Pla i Gras.
La democràcia va arribar a Llinars. L'alcalde de la transició va ser Miquel Jané, moment en que es va constituir el primer ajuntament amb representants de CiU, PSC, Independents i el Partit Comunista, encapçalat per Josep Carbonell.
Racons plens d'història
El nucli urbà conserva encara molts carrers i racons plens d'història. A l'antic número 7 del carrer Major, conegut popularment com al carrer de Baix, a finals del s.XIX hi havia la presó pública.
Un altre indret representattiu ha estat la Fonda Domènech, un antic edifici davant de l'actual benzinera, que va ser durant dècades el lloc escollit per passar les vacances de molts estiuejants barcelonins.
Destacar també el carrer de l'Estació, que adquireix el nom del fet que mena cap a l'estació del ferrocarril, i on es trobava la casa i magatzem de carns Barnils, antigament un dels establiments més populars de la vila.
D'altra banda, l'actual carnisseria i xarcuteria Can Bages o Can Gay, a l'avinguda Comas i Masferrer, coneguda popularment com la carretera de Mataró i actual enllaç amb la variant, on antigament hi havia ubicat el lloc de parada oficial de les tartanes i diligències de la línia Mataró - Sant Pere de Vilamajor. Aquest establiment era conegut com ca la Xica. En aquesta mateixa avinguda, hi havia la masia anomenada l'Hospital, avui enderrocada, utilitzada com a lloc de repòs i guariment per als viatgers que paraven al poble.
Un dels llocs de trobada dels llinassencs i llinassenques a principis del segle XX era l'antic safareig i font de can Boatell. Expressions com "fer safareig" o "fer bogada" procedeixen precisament de la funció social que complien aquests indrets on les dones s'agrupaven per rentar la roba i al mateix temps comentar afers del poble. Aquest indret era també punt de trobada, de passeig i d'esbarjo d'estiuejants barcelonins, atrets per la idea de salut associada durant aquella època amb les fonts llinassenques. Tot i això, els safareigs públics estaven situats al costat de la riera Giola, entre el carrer Major i la via del tren.